Text de la presentació de 'Rutes de Putxinel·li' a Palma de Mallorca, de Gabriel Janer Manila

El passat dia 7 de maig, a les 20h, va tenir lloc a l'Escola Superior d'Art Dramàtic Illes Balears, a Palma de Mallorca, la presentació del llibre 'Rutes de Putxinel·li. Titelles i Ciutats d'Europa'. L'acte, inscrit dins de les activitats complementàries del Festival Internacional de Teatre de Teresetes, va ser conduït per l'escriptor Gabriel Janer Manila, referència intel·lectual de les Balears i un dels més profunds coneixedors del món del teatre popular i de titelles, tant de les illes com de tot Europa. Un verdader honor per a l'autor d'aquestes Rutes. S'ha de tenir en compte que Janer Manila va ser un gran defensor del tereseter Antoni Faidella, sent l'autor del pròleg que encapçala l'entranyable llibre sobre la vida d'Antoni Faidella escrit per la seva filla Joaquima i que es titula: 'Empentes i sotracs de la vida privada i artística d'Antoni Faidella Colea, creador dels Titelles Els Tres Tranquils'. Un llibre del que en aquestes Rutes n'haurem de parlar aviat.

Reproduïm a continuació el text que Janer Manila va escriure per a la presentació i que ens ha cedit per a ser publicat en aquest bloc. 

Gabriel Haner Manila i Toni Rumbau. Foto manu mielniezuk (Diari de Mallorca)

"Tenia deu anys quan vaig veure el primer espectacle de titelles, així comença el missatge que, per al dia mundial del titella, ha escrit Behrooz Gharibpour, prestigiós titellaire nascut al Kurdistan iranià. Tenia deu anys, ens diu, en descobrir la fascinació que provoquen aquestes figures de fusta i cartó, sovint cridaneres, disposades a barallar-se a garrotades. Després vaig pensar, diu, que des de fa segles fan servir la comèdia, el sarcasme i la burla amb la intenció de provocar un somriure sobre els llavis de milers de nins, paralitzats per la por, la guerra, la violència, la pobresa.

He de contar que tenia poc menys de deu anys quan vaig veure el primer espectacle de titelles. Fou l’horabaixa d’un dissabte d’octubre al meu poble del Pla de Mallorca. Perquè era el dia de la fira havia arribat un teatre ambulant. Era el teatre de fustes i lones d’Antoni Faidella que, vingut de Catalunya, recorria els pobles de l’illa alhora que fugia dels estralls de la dura postguerra. Joaquima Faidella, la seva filla, ha narrat els drames del petit teatre durant la guerra: la mort de la germana, en caure’ls una bomba sobre la barraca, la misèria i la fam que el menaren a fer espardenyes per encàrrec amb la lona del teatre... Podria dir que aquell dia també vaig descobrir la màgia dels pobres titelles, i una bellesa feta de poètiques diverses, de llenguatges poderosos. I vaig seguir les desventures del Pericu, el ball dels putxinel·lis, el joc de bastonades, les malifetes del dimoni...

Amb els anys he vist altres representacions i n’he viscut experiències seductores. Record ara uns espectacles de marionetes a la fira del Ram, a començaments dels anys cinquanta del segle passat, i al Principal de Palma, el gran teatre dels Piccoli di Podrecca, una companyia mítica que passà per Mallorca després de la Segona Gran Guerra de retorn a Itàlia des d’Amèrica, després d’anys d’exili.  He acudit a la crida dels teatres del món de Charleville-Méziers no sé quantes vegades i a aquella capital de les Ardennes  he format part del consell assessor del CIELJ, centre per a la investigació en el camp de literatura infantil i juvenil  vinculat a l’Institut International de la Marionette. En una ocasió, en plena guerra de Sarajevo, una de les companyies invitades havia d’arribar d’aquella ciutat bosniana i no li permetien sortir del país. Varen comparèixer el darrer dia i, finalment, pogueren mostrar el seu treball. Abans de començar, el director s’adreçà al públic i va dir: “Hem representat aquest espectacle en un país en guerra: l’hem portat a les escoles, als orfenats, als hospitals, als asils... Si ha aconseguit fer néixer un somriure en la mirada dels nins que l’han vist, ens donam per satisfets”. I em féu pensar en una escena d’ Els quatre-cents cops, de la pel·lícula de François Truffaut enregistrada al teatre de titelles dels jardins del Louxembourg de París: les mirades dels nins mentre assisteixen a la representació de Le petit chaperon rouge. No hi ha res més bell que la mirada d’un nin extasiat davant un espectacle de titelles. Vaig assistir a l’estrena de Mori el Merma, l’espectacle de Joan Baixas amb els ninots que Joan Miró havia construït, tot inspirant-se amb Ubú Roi, d’Alfred Jarry. He visitat els museus de Lisboa, de Torí, de Palerm... Podeu imaginar-vos l’emoció que em produeix tenir a les mans el llibre de Toni Rumbau que em retorna a aquells indrets –terra de meravelles-, on he gaudit de la màgia dels putxinel·lis. De fer i desfer senders de putxinel·lis, es deia el llibre, quasi un poemari, en què Joan Baixas contava la seva experiència de titellaire. Joan Brossa, el poeta, el mag, hi deia: “On que actuïn, Pierrot i Colombina fan malbé les mentides, i la comèdia s’inflama encara que els ulls dels titelles siguin botons”. Milers de titelles... amb l’esperança de provocar un somriure.

Toni Rumbau i Gabriel Janer Manila. Fotografia de Giulia Poltronieri.

Llegir el llibre de Toni Rumbau Rutes de Putxinel·li és com travessar a l’altre banda del mirall i trobar-te amb la gran família dels Putxinel·lis. De la mà de l’autor aniràs de ciutat en ciutat, des de Lyon a Lisboa, des de Nàpols a Damasc, des de Praga a Granada... I et deixaràs fascinar perquè miraràs a través dels seus ulls la gran meravella dels titelles, el món fascinant dels titelles populars que habiten o habitaren a aquelles grans ciutats. Personatges que constitueixen mites petits, del carrer perquè són del poble, perquè són lliures, però arrelats en els teixits de les ciutats, lligats al fil de la vida, com aquesta marioneta del museu de Palerm que apareix a la portada del llibre.

Toni Rumbau, conegut titellaire, fundador de la companyia La Fanfarra (1976), del Teatre Malic (1984-2002), ens ofereix un llibre admirable, vigorós, fruit de la saviesa i de l’entusiasme. Diu, tot just a les primeres línies: “Una ombra m’ha acompanyat durant aquestes Rutes: la d’en Putxinel·li. Un titella que és d’aquí, de Barcelona, però que és també de cada lloc on hem anat. L’ombra d’una veu, d’una idea i d’una ànima polimorfa i contradictòria però plena de foc. Una ànima, per tant, explosiva, carregada d’energia i d’una vitalitat inesgotable. Hem viatjat junts i hem xerrat pels descosits als bars i a les tavernes. Però també m’ha acompanyat en els llargs silencis de les ciutats, quan els carrers es tanquen i t’obliguen a romandre en el buit. Llavors, Putxinel·li destaca per la seva condició buida: és un zero que et fa companyia, i quan més zero és, més t’acompanya, i més coses et fa comprendre”.

I, poc més endavant, en la presentació, diu:

“Per fi apareixen. Ninots de fusta plens de vida que parlen amb veu estrident. Els espectadors s’hi senten reflectits i esclaten les rialles. Parlen alt i fort, i diuen disbarats al costat de veritats com a punys. La gentada, amb les quatre monedes que es treuen de les butxaques, recompensa la veu que ha dilatat el temps i els ha obert un espai, el suficient per trencar l’ordre de les correccions socials i per omplir la plaça de gestos, idees i sensacions: fragments desdibuixats però reals de les seves pròpies vides”.

“A les places i als mercats d’Europa, durant segles s’han obert aquests espais on es donava una mercaderia que els titellaires portaven de ciutat en ciutat. En el seu recorregut, recollien les històries que després oferiran als públics diversos, històries que altres titellaires al seu torn pescaven al vol i oferien a les clienteles d’altres països”

La comunicació oral. La ficció transita a través d’una veu.

Drac de na Coca, Ajuntament de Palma

El llibre, us ho assegur, és ple de moments màgics. A Lisboa amb don Roberto, i Camöes, i Pessoa, i la revolució dels clavells, i el vinho verde... I a Nàpols. “Aquí va néixer Pulcinella”, se’ns diu. I el culte a les ànimes del purgatori. Sota l’asfalt i les llambordes de la ciutat, les clavegueres són plenes d’ànimes. Si les escoltes, potser et diran el número que serà premiat a la rifa de Nadal. Pulcinella resa a  San Genaro. I sirenes. I el museu d’Acerra, al nord de la ciutat.

Seguim en terra de volcans. L’Etna, el major volcà en actiu d’Europa. A Palerm, el Museu Internacional de la Marioneta. Conec aquest museu i l’estada que hi fa Toni Rumbau, contada al llibre, torna a produir-me la fascinació que em produí quan vaig visitar-lo.

I Venècia: La màscara de Pantalone, el vell avariciós i doner, ric i poderós, figura ridícula de la Comèdia de l’Art que vol casar-se amb Colombina, jove i bella. Mai no oblidaré una representació d’ Arlecchino servitore di dui padroni que vaig veure representat pel Piccolo de Milano en una placeta de Venècia, entre canals. La direcció era de Giorgio Strehler i interpretava l’arlequí Ferruccio Soleri.

El viatge de Toni Rumbau ens mena a Praga, als vells teatres de titelles de Bohèmia, sovint itinerants. A Copenhaguen, a Bucarest, a Munic, a Amsterdam, Londres, París, Lió, Barcelona –Vergés, Tozer, Anglés, Didó-, a Madrid i les fascinants teories de Gonzalo Cañas sobre l’evolució de Don Cristóbal: “Las malas palabras adquieren ingenuidad y frescura dichas por muñecos que miman el encanto de esta viejísima farsa rural. Llenemos el teatro de espigas frescas, debajo de las cuales vayan palabrotas que luchen en la escena con el tedio y la vulgaridad a que la tenemos condenada, y saludemos hoy en la “Tanumba” a don Cristóbal el andaluz, primo del Bululú gallego y cuñado de la tía Norica de Cádiz; hermano de Monsieur Guiñol, de París, y tío de don Arlequín, de Bérgamo, como a uno de los personajes donde sigue pura la vieja esencia del teatro”. Federico García Lorca Retablillo de Don Cristóbal.

I, després d’Europa, Istambul, Beirut, Damasc, El Caire...

Figuretes articulades construïdes per Antoni Faidella. Museu de sa Jugueta, Palma.

Passen les pàgines i els llenguatges dels titelles arriben a corprendre’ns. Mentre llegim el llibre ens hem construït un imaginari que inquieta fet de ciutats i personatges enigmàtics. Construïts amb materials pobres, efímers. Us recordau de l’inici del Pinocchio? Hi havia una vegada... / Un rei...?, dram tot d’una els meus petits lectors. / No, estimats, us haveu equivocat, aquesta vegada no era un rei. Aquesta vegada era un tros de fusta. Un tros de fusta que havien de cremar. Pinocchio ens anuncia que de qualsevol cosa, inservible i inútil, se’n pot treure un inesperat prodigi.

Paga la pena de llegir en profunditat aquest llibre, i detenir-nos a cada lloc i admirar-nos de cada personatge, de les seves múltiples metamorfosis.

Llegiu aquest llibre i viatjau a les ciutats de què parla. Trescau-les amb afany, les Rutes de Putxinel·li. Els camins són diversos i a vegades es perden en un bosc espès, en un mar tumultuós. Son un viatge a l’interior de l’antiga saviesa, a l’emoció de veure que els homes i les dones s’enamoren, es barallen, s’alegren, s’inquieten, es peguen bastonades o es canten corrandes d’amor. Un viatge a l’imaginari de les ciutats de les quals, tot fent camí, Toni Rumbau ha extret la metàfora de la condició humana, de l’home tanmateix manipulat per mitjà d’uns fils invisibles.

Ens hi diu que en totes les cultures el titella ha condensat els interrogants que fonamenten l’existència humana: l’origen de la vida, sobre la mort, sobre les relacions entre el visible i l’invisible.

legiu aquest llibre. Us hi divertireu. I fareu al costat de Putxinel·li el camí que mena als territoris de la imaginació."