lunes, 3 de octubre de 2016

La óptica de Polichinela


Procesión de Robertos, Museu da Marioneta de Lisboa.
(text en català aquí)

Cuando terminé de escribir mi libro de Rutas de Polichinela por las ciudades y los títeres de Europa, comprendí que el personaje, este héroe polimorfo y polisémico protagonista de mi empeño, no sólo era la cara de una familia de marionetas, sino también una óptica. Una lente muy poderosa que a través de los años he ido modelando con la práctica y los viajes, y que tiene una doble facultad: la de alejarte y la de acercarte a la realidad. Unas veces nos permite ver el mapa europeo e incluso mundial con sus rostros distribuidos por países y continentes; otros, al contrario, nos enfoca micro-realidades comarcales y aldeanas, por lo que las rutas deben hacerse más a pie o en coche que a golpe de avión.

Si Europa fue el escenario de mi primera aventura en el uso de la lente, ahora toca acercarse a realidades más cercanas, para quitar todos los frutos y todo el néctar analítico y visionario que nos permite la mirada de Polichinela. Y si nos replegamos en el método, también debemos hacerlo en la geografía. De ahí que la Península Ibérica, vista como un todo que el perímetro costero unifica con el tapón de los Pirineos, y que la historia y la cultura diversifican ad infinitum, sea un paraíso para alguien como Polichinela, a quien le gustan los contrastes así como encontrar a sus dobles en rostros, vestidos y costumbres diferentes.

La diversidad une, decíamos en nuestro libro anterior. Y, al revés, lo que une, separa.

Esta magnífica paradoja, que en el futuro deberá convertirse en el abc de la civilización de los sapiens evolucionados, encuentra su mayor ejemplo de realización conflictiva en la Península Ibérica.
Es casi un paraíso de la disyuntiva unión/separación. Los que gustan de estas curiosidades de la dependencia humana, pueden deleitarse con este magnífico festival continuo de las pulsiones que conviven en la variedad. La Península Ibérica aparece así como una gran olla en ebullición siempre a punto de unirse y de disgregarse, y que si no se inclina hacia una u otra dirección, es porque la terquedad del suelo, de la gente y de las costas lo impide.

Objetos del Rastro de Zaragoza.
A nuestra peculiar lente visionaria no le interesan tanto los aspectos políticos del caso, que los hay y son muchos, sino los polichinescos. La farsa, el sainete y la caricatura, la sorna y la extravagancia, el disparate y la ocurrencia, el contraste y el claroscuro, son fruto siempre de una angulación especial de la mirada. Nos fascina esta dinámica pendular entre lo que une y lo que separa, acerca y aleja, con sus efectos múltiples de distorsión. Viajar por la Península es un constante pasar de un estado de sorpresa a otro de estupor y de admiración, como si el suelo ibérico infundiera a sus inquilinos imperativos de singularidad diferenciada.

Una óptica, la Polichinela, que es el instrumento de nuestra indagación, al que le intentaremos sacar el máximo provecho en estas nuevas Rutas de Polichinela por el Mosaico Ibérico.

sábado, 17 de septiembre de 2016

El Mosaic Ibèric. Festes, tradicions, sants, titelles i altres rareses.


Nou projecte en curs.


Gegants vells d'Olot. Museu dels Sants.
La Península Ibèrica constitueix, per a qui li agraden aquestes coses, un paradís insòlit i una esplèndida reserva natural.  A quines coses em refereixo? Doncs als titelles, a la imatgeria animada i popular, al món dels gegants i de les bèsties de foc, a les arcaiques i nombroses tradicions de màscares que encara existeixen, a les festes singulars de caire excèntric, fins als mateixos pessebres, privats o públics, estàtics o animats. En efecte, a pocs llocs del món es conserven una tal quantitat d'ocurrències populars, d'arrels centenàries o simplement acabades d'arribar o d'inventar-se, que tenen a veure amb el món de la festa i de les imatges, i que compten amb una participació tan massiva de gent, local i de fora.  Una reserva que podríem dir protegida no sols per la vitalitat espontània i popular de la que gaudeix, sinó també per un interès de caire estratègic de les administracions en recolzar-la, en constituir tota una fenomenologia sociològica que potencia i es combina perfectament amb el turisme, la nostra indústria principal.

Sants per vestir. Museu de Sant Roc, de Lisboa.
A la vegada, l'altra característica notòria d'aquesta reserva és la seva extrema diversitat: a cada racó es fan coses diferents, tothom clama per l'originalitat de les seves festes, imatges i tradicions, siguin centenàries o de fa dos dies. La diversitat és clau per explicar el fenomen. Permet a cada localitat distingir-se, proclamar uns trets peculiars d'identitat, siguin reals o ficticis, a vegades absolutament fora de context, cosa però que no li treu valor sinó a l'inrevés, li afegeix. Sens dubte té a veure això amb la dinàmica històrica peninsular i especialment amb la hispànica, que sempre s'ha caracteritzat per aquesta tendència tan arrelada de voler les parts distingir-se del tot, siguin les comarques en relació a les regions, els pobles respecte a les ciutats, o les comunitats autònomes, en les últimes dècades, en oposició al poder central o en competitivitat entre elles o amb el món sencer. 

Objectes a la Feria de Ladra de Lisboa.
Una dinàmica que ha anat clarament a favor del fenomen festiu i popular, el qual ha trobat com qui diu el seu humus perfecte per arrelar, florir i créixer. El resultat és el Mosaic Ibèric: un mosaic curiós, bellugadís i ple de color, carregat de sinèrgies i de contradiccions, una verdadera xarxa de trets comuns i diversos que es creuen, es combinen i es separen per a l'alegria de tothom, i el desesper d'uns quants, que voldrien més homogeneïtat i més rigor seriós pel que fa a l'esplai i l'esbargiment dels ciutadans. Però la paradoxa de tot plegat és que en el conreu del mosaic, hi participen totes les instàncies socials de la Península, siguin populars o elitistes, riques o pobres, d'esquerres o de dretes, sigui l'Església, l'Exèrcit, la societat civil, el cos de policia o la Guàrdia Civil. A Portugal passa el mateix, potser amb menys furor exhibicionista, com si la franja occidental de la Península gaudís d'una àuria de temperament que llima els excessos i potencia el pudor. Però tot i la suavitat dels perfils, el paisatge registre la mateixa frenètica i variada densitat de festes, costums i curiositats folklòriques. Un denominador comú ibèric que troba, en aquesta tendència irreprimible a la impostació local, un dels seus trets més singulars, curiosos i atractius. 

Pessebre Barroc de Laguardia, Vitoria.
L'altre tret que dona forma i volum al Mosaic és la geografia. La realitat peninsular és perfecte per establir el marc d'aquesta diversitat turbulenta, la cotilla que no deixa a les parts fugir per molt que vulguin, que pressiona l'efervescència interior a través del mar a les costes, i de les muntanyes pirinenques en l'istme que ens separa de França. Una realitat geogràfica que configura les àries i les regions naturals, amb les cadenes muntanyoses que les separen i amb els rius que les creuen i uneixen. La seva forma peninsular permet també establir unes dinàmiques psicològiques clares: les provocades per la proximitat del mar o pel seu allunyament. Dues dinàmiques espirituals quasi bé oposades, condicionades per la geografia i el mar: la perifèrica i la central. 

Totes aquestes característiques es superposen i creen la complexitat extraordinària del Mosaic Ibèric. Aquest encotillament geogràfic format pel mar i el Pirineu, fa que es pugui parlar d'un espai obert però 'tancat', en el sentit teatral de les seves dinàmiques d'impostació, de manera que el mosaic sencer es converteix en una mena de gran teatre en el que l'acció dramàtica, en comptes d'estirar-se en el temps, com normalment ocorre, s'expandeix en l'espai. Cosa que explica aquesta excitació que senten alguns turistes sensibles quan entren al país per carretera per alguns dels ports pirinencs, ja que saben que a cada racó que s'aturin, els espera una escena diferent d'una gran representació que no té ni final ni començament, però que els entusiasme d'allò més. Clar que a vegades hi ha vaga d'actors, o es fonen els ploms i els focus no funcionen, o les tarimes, els decorats i els vestuaris simplement s'han cremat o no estan encara a punt, però si la representació falla en un punt, i el turista té prous energies per ser tossut, en trobarà de seguida una altra ben a prop, de manera que mai la decepció triomfa sobre el gaudi. 

Finestra  de Melisendra. Palau de la Aljafería, Saragossa.


 Vull aclarir que aquesta teatralització del mosaic no sempre és activa. La major part de l'any és passiva i s'expressa a través de l'arquitectura, l'urbanisme dels barris vells, els museus i allò que mana el calendari. Una anticipació preciosa de la realitat ibèrica és el Poble Espanyol de Barcelona, una indicació molt precisa i honesta feta per uns arquitectes visionaris de per on anaven els trets del futur. En el seu moment va ser això, una visió premonitòria feta des del marc adequat: una Exposició Universal, la del 1929. Per això el present sempre ha posat problemes a l'actual Poble Espanyol, convertit en una arqueologia del fenomen turístic, que només interessa als especialistes i historiadors d'aquesta indústria: allò que volia ser el Poble Espanyol el 1929, ara ho són totes les ciutats del país, per no dir del món, de manera que els turistes no necessiten pujar a la muntanya de Montjuic per trobar-hi allò que volen trobar: ho tenen a qualsevol cantonada del seu hotel, siguin a la ciutat que siguin.

Teatralització del Mosaic que no s'ha de veure com un defecte ni com un fet que s'hagi de menysprear, sinó tot al contrari, un element més que intervé en la coloració del conjunt, sense que condicioni en absolut el normal desenvolupament de les festes ni dels diferents ritus col·lectius de la ciutadania. Una constatació nostra que s'explica per la mirada aèria i de conjunt que estem donant al Mosaic Ibèric des d'aquesta introducció. 

Ninot del Museu de les Fogueres d'Alacant.
Perquè la veritat és que la població ibèrica acudeix als seus actes participatius sense manies i sense timideses. No importa que hi hagi gent de fora o que part del públic sigui estranger, al contrari, sempre seran benvinguts, ja que inconscientment signifiquen més entrades venudes i més caixa a les botigues. I una oportunitat fantàstica d'amplificar els fets i els actes exhibits. Exemples notoris són la Setmana Santa a Andalusia, d'un èxit local i mundial sense parió, o la de Calanda, amb els seus arcaics tambors, que desperten l'admiració de mig món. O les mateixes Falles de València. I així tantes altres cites del calendari. Per això es pot dir que la Península constitueix un cas excepcional de vibració popular i colorit festiu, gens disminuït pel turisme, ans el contrari, excitat per ell, però sense que l'acabi de condicionar del tot. Simplement, l'element local guanya en cosmopolitisme i la impostació exhibicionista s'eleva pels núvols, això sí, per a l'alegria de tothom. 

La Tía Norica de Cádiz.
Cap a on ens porta el Mosaic Ibèric? Ho veurem a través de les pàgines, la recerca i els articles d'aquest projecte, en els que intentarem mostrar aquesta vitalitat compartida que surt del concret de cada lloc, traçant línies de relació i d'oposició, de complementarietat, o d'exaltació de la seva singularitat excèntrica, traslladant-nos a temps diferents i a realitats arcaiques en alguns casos. El resultat prendrà segurament forma de llibre, seguint la pauta que ja vam iniciar amb Rutes de Putxinel·li.

D'entrada, una evidència: a través de la seva exaltació, triomfa la varietat. Aquesta és la gran riquesa del Mosaic, de la que viuen els seus habitants -i que enamora als visitants. Un beuratge del que aquestes pàgines en volen beure, sense posar límits ni cap ordre al conjunt, deixant que la meravella ens captivi, el disbarat ens exciti i la geografia ens transporti. Com els viatges que es feien abans en carruatge però sense carro ni cavalls, ben pujats al tren i als autobusos de línia, o en vaixell quan hem d'anar a alguna illa. 

Si ens vols acompanyar, lector, seràs molt benvingut.

viernes, 12 de junio de 2015

Els Gegants de Mistretta: dos pupi de mides descomunals


Parlant fa pocs dies amb Xavier Codormí, director de la Casa dels Entremesos (on habiten bona part dels gegants de la ciutat de Barcelona) i una de les persones que més saben a casa nostra sobre el món dels gegants, em vaig assabentar de l’existència d’una tradició gegantera a la ciutat de Mistretta, a Sicília, que no coneixia en absolut. Donat que Sicília és una terra rica en iconografia animada, com ho testimonia la riquíssima tradició titellaire dels pupi (veure aquí articles d’aquest bloc dedicats a Palermo i als pupi), vaig pensar que valia la pena informar-me una mica més sobre el tema.
I quina va ser la meva sorpresa en descobrir que els gegants esmentats d’aquesta ciutat del nord de la illa, de 5.000 habitants situada a la província de Messina (pitgeu aquí per a més informació), tenien l’aspecte de dos pupi descomunals, portats d’una manera força peculiar, amb els dos portadors a la vista. 




Són en realitat Cronos i Mitia (veure aquí), dos guerrers d’ambdós sexes d’evocació mitològica  que fan referència als orígens de la ciutat (segons la llegenda, els seus ossos gegantescos es van trobar al costat de la imatge de la Verge Maria, en una cova, com a suposats custodis de Maria) i que a principis de setembre surten de l’església del cementiri per iniciar una cercavila per tota la ciutat. 

El més interessant és descobrir com aquests grans titelles de carrer, l’origen dels quals es remunta a finals del segle XVIII, podrien ser considerats, pel seu aspecte, com dos grans pupi, nascuts en una època que se suposa deuria ser la mateixa en la que es començava a gestar l’Opera dei Pupi, que no va irrompre fins a la primera meitat del XIX. Una iconografia que trobem també a la zona de Bèlgica i Flandes, així com a Nàpols i Calàbria, zones totes elles profundament impregnades del folklore i la presència hispàniques.


lunes, 18 de mayo de 2015

El Museu de sa Jugueta i el Museu de la Porciúncula. Visita a Palma de Mallorca


Val la pena aprofitar els viatges que l’atzar titellaire ens marca per visitar aquells llocs que s’escapen de les rutes turístiques més habituals i que, en canvi, tenen un interès majúscul pels qui ens dediquem a aquests temes de la figuració desdoblada. Palma de Mallorca, ciutat turística per excel·lència, seu recent del Festival Internacional de Teatre de Teresetes que hem anat ressenyant a Putxinel·li (veure aquí), ens ha obert algunes de les seves pàgines més entranyables conduïts pels amics autòctons que ens han fet de guies (cal esmentar aquí a Jordi Alomar i a Aina Gimeno). 


El Museu de sa Jugueta.

Situat al bell mig de la part antiga de Palma, concretament al carrer de la Campana número 7, aquest museu magníficament instal·lat en una casa noble de dos pisos reuneix la col·lecció privada d’Antoni Roig Clar, “iniciada a Barcelona l’any 1975, ciutat on cursava els seus estudis universitaris de Belles Arts i Magisteri”, tal com ens diu el text introductori a la seva pàgina web. Una col·lecció enriquida per diverses donacions particulars i que actualment compta amb unes set mil peces, tres mil de les quals són les que s’exposen al Museu.

Tramvia de llauna.
Considerat com un dels millors d’Espanya, el Museu compte amb un bar a la planta baixa on s’hi realitzen múltiples activitats, algunes relacionades amb el món dels nens i dels joguets, i d’altres amb el món de la nit i de la música local. 

Citem encara les paraules d’introducció del Museu, que ens situen de ple en la temàtica que ens interessa: “Aquestes juguetes són autèntiques supervivents. La vida útil d’aquests objectes sol ser molt curta. El vuitanta per cent de juguetes es trenquen durant els primers dies de jugar-hi o s’arraconen fins que són llençades. Aquestes encara perduren i són testimoni d’altres temps, altres mons. Les juguetes són el mirall de la societat, són el món en petit, una microhistòria on es reflecteix la tecnologia, el disseny i els valors socials, pedagògics i estètics de cada moment històric.” 


Perfecte definició de la joguina, que ens aproxima a aquest concepte de museu personal que busca explicar no tant una època, sinó un canvi constant d’època, que és allà on la Història ens ha col·locat a tots plegats. És la societat burgesa del XIX la que inicià la proliferació i ben aviat democratització de la jugueta, la qual ha viscut una evolució tan trepidant com ho ha estat la de la pròpia societat que la generava. Pocs moments de la història, per no dir-ne cap, han viscut aquesta acceleració vertiginosa dels gustos, de les tècniques, dels materials, i de la mateixa vivència i concepte del temps necessari per jugar o simplement per viure. En aquest sentit, visitar el Museu de Sa Jugueta ens permet veure aquesta evolució reflectida en els mil objectes de tota mena fets per jugar, en les nines o pepes, en els teatrins de paper o els teatrets de titelles casolans...


Veiem com els materials van canviant, i com l’ús que es va fer durant una llarguíssima època del llautó o del ferro, ara estarien completament prohibits per les restrictives legislacions protectores de la infància. Veurem també com la fusta, l’acer i el cartró es van combinant fins que el plàstic omnipresent comença a substituir aquells nobles materials. La part dedicada al Mecano, que tan bé il·lustra la mentalitat mecanicista i constructora de la primera gran revolució industrial, ens meravella als ulls d’avui, per la seva ingenuïtat que ens parla d’un món sòlid i segur, avui completament diluït pel triomf de la velocitat, la física quàntica, l'electrònica i els nous sistemes de comunicació i transport. Un joc, el del Mecano, el qual els de la meva generació encara hi jugàvem de petits.

El temps lent dels viatges transatlàntics en vaixell es reflecteix en aquests jocs que necessiten una pulsió tranquil·la, com els cavalls de cartró que permeten cavalcar amb la imaginació, o els teatrins de fusta i paper, que requereixen hores de muntatge i ús, tan lluny dels rapidíssim jocs d’ordinador dels nens d’ara, cada vegada més miniaturats i veloços en les seves aplicacions als mòbils.

Pessebre miniatura en un televisor de joguet.
Totes aquestes reflexions ens venen quan anem seguint les diverses seccions del Museu. Impressionants són els tres retaules d’església fets per a “jugar a capellans”, amb els seus altars, ciris, sants, ornaments, més les figures dels oficiants i els escolans. Segurament fets pels nens que creixien  ja condicionats envers aquesta vocació.

Retaule.
Els teatrets de titelles exhibits són realment d’una gran qualitat, amb unes teresetes d’alt nivell que mostren els múltiples personatges de la tradició, sense escamotejar els més incòmodes per a l’actual correcció infantil, com són la Mort o els Diables de tota mena. Hi ha també autòmats, preciosos cotxes de llauna, miniatures que reprodueixen escenes domèstiques, com la fantàstica secció dedicada als quartos de bany. 


Un capítol apart el constitueix la paret dedicada a les pepes. N’hi ha de tota mida i condició, gegants i minúscules, i al centre d’aquest ric panell, brilla la composició feta per mostrar-nos la idea d’una “Clínica de Pepes”, aquests establiments tan importants i antigament tan necessaris, quan les juguetes es feien durar i les persones grans reciclaven les nines per oferir-les a les noves generacions que empenyien a casa. Avui, a penes en queden uns quants. En articles anteriors hem comptabilitzat alguns, com l’Hospital de Bonecas de Lisboa, o la Policlínica de Nines que encara existeix a Barcelona, de la que aviat ens en farem ressò. 


Potser el més interessant d’aquest Museu de sa Jugueta, tan ric de peces i èpoques, sigui el gust amb el que aquestes estan exposades. La refinada cura estètica en la tria i la composició dels conjunts li afegeix un alt valor artístic, que converteix la seva visita en un vertader plaer.

El Museu de la Porciúncula.

Si sortim de la ciutat en direcció a l’aeroport, tocant a la Platja de Palma, trobarem un important centre franciscà que consta d’una residència per a frares, una església, una escola i un museu. Es diu La Porciúncula. Un nom estrany pels profans, com ho va ser per a mi en un primer antuvi, però ben conegut pels entesos en les coses de l’Església, ja que ens diu que ens trobem en un important centre franciscà –la Porciúncula és el nom de la petita capella que hi ha al centre de la Basílica de Santa Maria dels Àngels, en la ‘frazione’ de Santa Maria degli Angeli, del municipi d’Assís, lloc on començà el moviment franciscà i on morí Sant Francesc–, el cor del qual és l’església Nostra Senyora dels Àngels de la Porciúncula, un edifici força espectacular de l’arquitectura religiosa contemporània, construïda entre 1964 i 1968, i promoguda per Fra Antoni Bauzà Gayà segons projecte de l’arquitecte Josep Ferragut Pou (1912-1968). 


Es tracta d’una obra força impactant, feta de formigó i ferro per a les nervadures, de vidre i plom pels vitralls, i de fusta i bronze per l’interior. De planta ovalada, configura un espai interior ampli i agradable, d’una sonoritat segons sembla exquisida –s’hi fan molts concerts–, majestuós però alegre i acollidor. 


La idea circular i l’altar situat quasi bé al centre, ens parla de l’esperit democràtic i igualitari del pensament franciscà. Però potser el més agradable i seductor sigui la llum tamisada pels grans vitralls que quasi bé envolten les parets i part del sostre del temple: dissenyades per Juan. B. Castro i fabricades per la casa Vidrierías del Arte, de Bilbao, constitueixen una superfície lluminosa de 600 metres quadrats amb una temàtica figurativa típicament franciscana: el germà sol, la germana aigua, la germana terra, les plantes, la Mort, Dante Alighieri, la lluna i les estrelles, l’aire, el vent, el germà foc, Ramon Llull... Una vertadera simfonia simbòlica i lumínica de l’univers cristià vist sota la mirada de Sant Francesc. Dóna gust seure en un dels seients de fusta del cor i deixar-se embolcallar per aquesta barreja de llum, colors i símbols, que ens situen al cor d’un univers profundament proper i mediterrani. 


Però allò que a nosaltres més en excita, en quant a titellaires i ‘flaneurs’ de les singularitats objectuals i de la figuració desdoblada per extensió, és sens dubte el Museu. Un museu constituït a la manera dels d’abans, és a dir, per una acumulació de peces reunides per l’atzar i per l’afany col·leccionista, i ordenades segons criteris generals de les ciències humanístiques. Definit com museu arqueològic, etnològic i numismàtic, entenent aquests adjectius en el seu sentit més ampli, es pot dir que en ell hi cap tot. El pinyol del museu està format per tres sales on s’hi reuneixen unes vint mil peces, algunes d’un gran valor, obra d'una tasca de recerca i de catalogació de Fra Joan Llabrés Ramis, autor del llibre ‘Els nostres arts i oficis d'antany’


Fundat el 1971, hi destaquen la col·lecció d’àmfores, les troballes arqueològiques de diferents jaciments de l’illa, com el de Ca na Vidriera, ceràmica popular com els siurells o els santets de fang policromat, les pedres de llançament per a les fones, l’arma per excel·lència de l’illa en els temps antics, així com estris relacionats amb els diferents oficis tradicionals. Jo distingiria, però, algunes peces que ens van semblar força singulars: per exemple, un cap reduït de la tribu dels Shuar, més coneguts amb el nom de Jíbars, de determinades zones de l’Amazònia i que es troba en una campana de vidre. 


Expressió d’una manera exòtica, altament possessiva però alhora clarivident d’entendre l’alteritat, els caps reduïts ens parlen de la fixació que hem tingut sempre per les cares i els caps dels altres, especialment dels nostres enemics, la possessió dels quals ens ajuda a completar la nostra identitat. El sentit màgic del ritual de reduir el cap d’una persona amb la que s’ha lluitat –i que per tant considerem radicalment diferent a nosaltres– significa admetre la necessitat de posseir la seva força, energia i identitat un cop mort. Una consideració en certa manera sofisticada si la comparem amb l’actual tendència de tractar els enemics, en la guerra contemporània, com zeros a l’esquerra mancats d’interès i als quals se’ls hi ha eliminat qualsevol dignitat humana. 


Una màscara africana de doble cara, com és freqüent trobar en les cultures animistes del centre del continent negre, s’afegeix al cap reduït com una mostra d’entendre la dualitat intrínseca de l’ànima humana. 


També ens va impressionar la vitrina tota ella dedicada a una extraordinària col·lecció de puros, el nombre i la originalitat dels quals crec que superen als reunits al Museu Marés de Barcelona –provenen potser dels infinits fons del senyor Frederic Marés o són fruit de la curiositat antropològica i fumadora de Fra Joan Llabrés Ramis?–. Un fons que denota una sistemàtica recerca de tot allò que de rar i diferent existeix en el món dels cigars i del noble tabac, en una etapa anterior a la de la banal tot i que a vegades graciosa cigarreta. La vitrina ens parla d’un esperit de cosmopolitisme obert i burgès, que durant llargs períodes dels segles XIX i XX va caracteritzar bona part de la civilització europea i mundial més avançada –la que podríem associar al pensament d’un Stefan Zweig, per posar un nom emblemàtic– i que la Segona Guerra Mundial i l’onada del consumisme posterior han eliminat del mapa. 



En consonància amb els puros, cal esmentar les vitrines dedicades a diverses col·leccions de bitllets de diferents monedes nacionals, d’una riquesa iconogràfica de gran valor, i que ens parlen dels llargs viatges en tren i en vaixell per països que avui a penes apareixen dibuixats al mapa. 


El Museu destaca, com també assenyalàvem del de sa Jugueta, per l’exquisit gust a l’hora de posar en harmonia aquest material tan bigarrat i dispar, amb composicions que adquireixen la categoria artística i antropològica d’un mena de ‘gabinet de curiositats’ universal i alhora del segle XX. Indica el desig del seu fundador, el frare Llabrés Ramis, d’obrir la mentalitat illenca dels alumnes de l’escola dels franciscans als grans horitzons mundials, cosa que sens dubte va aconseguir amb escreix.


Ara bé, al costat de les tres sales esmentades, pinyol essencial del Museu, el visitant que hi entra es veu obligat a travessar uns corredors que tenen  igualment funció expositiva. I quina va ser la nostra sorpresa en veure que la seva temàtica no era altra que una profunda reflexió sobre el fenomen turístic, l’element etnològic essencial que ha transformat, per a bé i per a mal, l’illa de Mallorca i les Balears. És a dir, que l’ull antropòleg de la Porciúncula compleix amb el requisit bàsic de qualsevol escola de pensament: conèixer-se a si mateix. Ja que això és el que fan els panells que mostren l’evolució del turisme a ses illes. 


Ens vam assabentar així que va ser Manuel Fraga qui va iniciar la companya per convertir Mallorca en el destí obligatori per als viatges de noces dels recent casats espanyols. Pas a pas, els panells expositius ens van conduint per la història moderna de la illa fins arribar a l’actualitat i mostrar la crua realitat d’un fenomen sense control, el turisme, avui la indústria més important del món, que posa en qüestió la sostenibilitat d’una societat petita com és la mallorquina. 


Aquesta mostra d’autoconsciència ens va impressionar per la intel·ligència que denotava el seu plantejament, purament expositiu, el qual generava les necessàries interrogacions sense haver-les d’explicitar, llevat de l’últim panell, que posava punt i final al diacrònic i dramàtic recorregut. Admirable!

Sa Llotja i els miralls de Rebecca Horn.

Volia conèixer aquest edifici emblemàtic de Palma, una joia gòtica dedicada a l’art del comerç –en efecte, un gran àngel custodi de la mercaderia es troba al timpà del portal major de la façana de llevant, damunt dels dos arcs units per un mainell (recomano la lectura de l’entrada a la Viquipèdia dedicada a aquest edifici,per la riquesa i l'exotisme del llenguatge tècnic emprat), obra de l’arquitecte i escultor mallorquí Guillem Sagrera (1426-1447), que va servir d’inspiració per a la llotja de València i d’altres edificis de la Corona d’Aragó, com part del Castel Nuovo de Nàpols, obra també de Guillem Sagrera. 


Però l’interès de la visita, ja prou condicionada per l’impacte potent de les tres naus de la mateixa alçària separades per aquelles sis columnes helicoïdals primes sense capitell, d’una bellesa espatarrant, va augmentar els seus enters en descobrir la instal·lació que hi havia de l’artista alemanya Rebecca Horn, feta expressament per a la Llotja, titulada “Cor en brases”. 


Un conjunt escultòric fet de llums, calaveres i miralls en moviment que proposa al visitant entrar en relació amb la seva dualitat interior, ‘entre el seu propi ser i l’ànima’, segons resa el text de l’artista. Miralls giratoris que mostren i projecten diferents imatges d’allò que tots som –calaveres extretes del subsòl de Nàpols, lloc on existeix encara el culte soterrani a les ànimes del purgatori–, i que al centre de l’espai projecte els curiosos que hi posen el cap a 25 metres d’alçada, en un desdoblament infinit de la realitat. 


La instal·lació es completa amb el so ambiental de Hayden Chisholm, que ha composat per a l’ocasió una banda sonora de música microtonal, segons explica el músic, creada per "les imatges mentals que li proporcionà l'espai com a diàleg de la veu musical amb l'obra", i que convida a "descobrir l'espai, escoltar la música, observar els miralls i contemplar allò que es veu". 


Una coincidència afortunada, aquesta exposició, amb el Festival de Teresetes, que tot i pertànyer a móns culturals diferents, comparteixen el mateix univers de la figura desdoblada, en el cas dels titelles per la manipulació dels ninots, de les imatges i de les ombres, en el cas de l’artista visual, per la multiplicació a través dels miralls que porten a la reflexió física i mental. 

La Seu, l’arbre dels sants i beats de Mallorca i la pol·linització turística.

Per acabar aquest passeig per la ciutat de Palma, no ens queda més remei que anar a la seva Catedral, font de meravelles artístiques inesgotables, no sols arquitectòniques, sinó també de creadors moderns i contemporanis, com són els penjolls ornamentals del genial Gaudí damunt l’altar major, d’una fantasia brillant i joiosa, o la no menys brillant intervenció del pintor Miquel Barceló, que dialoga amb l’arquitecte de Reus. 


Però ens detindrem nosaltres en una de les capelles on s’alça un curiós arbre de ferro, obra de Jaume Falconer i d’alt contingut simbòlic, amb set arrels en la part de sota, i set pisos de branques que configuren l’arbre superior, en disposició no simètrica per deixar en llibertat aquest espai de creixement. En l’arbre pengen trenta tres cercles: vint-i-nou amb el mateix diàmetre, corresponents als sants actuals i futurs (emtre ells hi ha Ramon Llull), i tres cercles més que coronen l’arbre i que representa la Santíssima Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant. Un cercle blanc a la base indica l’Eucaristia. 


L’obra, dotada de poca il·luminació i deixada una mica de banda, em va semblar una manera potent i sintètica d’expressar la realitat històrica i antropològica de les poblacions del món, dotades d’unes arrels i obrint-se a l’espai i al futur amb un cert ordre de la simbologia esotèrica, i a la manera dels arbres, aquests éssers intel·ligents que basen la seva reproducció en l’intercanvi pol·linitzador. Un futur fecund i pròsper, el del bosc mallorquí, si tenim en compte que el turisme, i especialment el que es deixa caure per quedar-se, no deixa de ser el corresponent humà al fenomen de la pol·linització vegetal -com el cas de Rebecca Horn, assídua de Pollença i admiradora de Ramon Llull, bé ens demostra. Curioses paradoxes de l’esdevenir...